Mala gestió

Passa arreu, hi ha canvis municipal i apareixen exemples de mala gestió. El problema és quan això passa en municipis que paguen bona part de les seves obres públiques amb deute públic (el deute públic de Madrid arriba al 70%)

La construcció d'un Pàrquing a la part alta de Tarragona era necessària. L'any 2002 s'arriba a un acord amb una empresa que realitza, mitjançant UTE, les obres del pàrquing. L'empresa pública d'aparcaments, degut a les dificultats ja detectades en l'inici d'obra, assumeix bona part del finançament mitjançant deute. Tanmateix l'empresa que ha de fer el pàrquing intel·ligent, sembla no aportar prou suficiència tècnica ni econòmica a un projecte d'aquest nivell

L'anterior equip de govern va anunciar al 2006 l'obertura del Pàrquing. 4 anys d'obres semblava un temps raonable per una obra complicada, tot i que estava pensat obrir-se al 2003. L'obra es complica i el govern municipal (CiU+PP) decideixen ampliar el nombre de places per poder recuperar més fàcilment la inversió feta. L'empresa constructora no ho comparteix i serà aquest un factor clau per la manca d'atribució de responsabilitats econòmiques a Sistemes Alem. Durant aquella època l'empresa fa suspensió de pagaments.

En aquell moment l'obra ja havia costat més d'un 100% més respecte del pressupost inicial de 4 MEUR. Tot i les queixes, han passat tres anys i la situació s'ha agreujat, especialment en el plànol econòmic.

L'any 2008 el cas va donar un tomb. Un cop canviat l'equip de govern es va decidir aturar l'obra com a párquing intel·ligent arran d'una auditoria encarregada pel nou equip de govern. 26 milions milions a fons perduts per un Ajuntament amb pressupost anual de 143 MEUR... i el que és pitjor, molèsties i queixes de la ciutadania.

Aquests dies el tema ha acabat de petar. Al maig torna a l'agenda pública per veure com acabar l'obra i aquesta setmana s'ha viscut una veritable tempesta política amb rodes de premsa i retrets constants entre govern i oposició actual (en rols oposats als viscuts abans del 2007).

Editorials dirigides

No deixa de ser curiós que avui, com a editorial de la Vanguardia, aparegui una referencia a Port Aventura i les inversions fetes per La Caixa Criteria Corp.

Per poder entendre el perquè d'aquesta ubicació de la notícia en aquesta secció privilegiada, m'han recordat el recent nomenament del Conde de Godó al consell d'administració de la Caixa.

Com diria aquell... "no hace falta desir nada más".

Requalificació del Mini Estadi

Fa dos anys el Barça va anunciar el seu projecte de reforma de l'Estadi, un projecte pel qual l'arquitecte Foster en va formar part. Poc temps més tard vam saber que, econòmicament, suposava un sobrecost tant gran com la construcció d'un nou estadi.
Sufragar els més de 300 MEUR pressupostats inicialment implicarà perdre una part de patrimoni però compromet futures directives. Tard o d'hora el club es despendrà d'aquest patrimoni infrautilitzat des de la posada en marxa de la Ciutat Esportiva.
La presència del Barça a les Corts genera greus problemes al barri, però també aporta beneficis en termes econòmics (comerços, hotels) institucionalitzats que ja els voldrien altres.

Anteriors propostes de reforma d'aquella zona s'han trobat amb l'oposició d'una part de veïns, com a mínim la institucionalitzada. Però, per altra banda, el barri ha de tenir l'oportunitat de tenir un nou impuls. No és un barri especialment envellit i té ben solucionats àmbits com el transport públic, la proximitat d'eixos comercials (C/Sants i els centres comercials). Per tant, caldrà veure la radiografia en termes d'equipaments públics, i en aquest cas mereix que siguin equipaments pensats per les necessitats actuals. Un Pla d'equipaments a l'estil del que s'està redactant en altres districtes hauria de ser l'instrument tècnic bàsic per qualsevol acord polític. Els Plans d'equipaments tenen 3 avantatges: es basen en projeccions demogràfiques serioses; han d'anar acompanyats de les demandes ciutadanes, que no coincideix necessàriament amb la percepció de l'Ajuntament i, per últim, es fa a més d'una legislatura vista. Aquest darrer factor és el que hauria d'obligar a un acord que englobi, necessàriament, als dos partits majoritaris. Només així es podrà garantir que el projecte tingui força més enllà de les eleccions municipals del 2011 quan una altra directiva del Barça i un altre equip de govern l'hauran d'impulsar.

Els museus en canvi

Interessant entrevista publicada el passat divendres a El País. Thomas Krens, de la Fundació Guggenheim, adverteix del risc de futur pels museus. Sembla que l'actual atomització genera riscos de viabilitat que generen la necessitat d'un canvi tant pels grans com pels petits. Ho diu l'empresa que representaria la "Cocacola" del sector, no pas el refresc de cola produit de forma artesanal.
El seu missatge s'ha de llegir en el marc de la sana competència entre museus públics i museus privats, entre el negoci pur i l'ús dels museus com a atracció local (i en un model mixte el suport públic per negocis privats i els consorcis público-privats).

I el model a seguir seria, curiosament, el museu Guggenheim d'Abu Dhabi.

En aquest entorn resultaria d'un temps passat plantejar projectes de museu exhibidor d'arts plàstiques, com ha plantejat el publicista jubilat, Lluis Bassat, en relació a un museu català d'art contemporani.

Exageració o simplement tenir visió de futur?

Xifres

Avui el conseller Castells tractarà de convèncer els socis de govern sobre les bases de finançament.
Les cartes estan marcades des de fa temps. Tots els partits catalans (excepte el PP, que no ha participat) tenen d'acord que l'acord havia de tenir tres elements bàsics:

-Bilateralitat (com diu l'estatut)
-Principi d'ordinarietat.
- Revisió anual per criteris de prestació de serveis (el que no es va fer al 2001... d'alguna cosa va servir aquell greu error).

Primer va ser CiU qui va fixar unes xifres sense saber com de gran és el pastís a repartir. Sí, d'acord, com diu ERC, el pastís no s'hauria de repartir entre tots i hem d'aspirar al concert econòmic. Aquest és un debat que tampoc toca, ja que ICV, PSC i CiU van acceptar en nom d'una majoria. ERC ha estat molt coherent, això és evident.

L'Estat, que ens agradi o no és el negociador que té el poder, el control del tempo i dels calers, ha acceptat negociar bilateralment amb tothom però escenificar l'acord com un acord global. Incorporat l'element regional en la negociació, l'estat només ha de plantejar la xifra que vol retornar a les comunitats.

Els partits catalans, pensant a curt termini. Fa ja un any que el relat és el mateix.
El cicle electoral mana i portem 3 anys on la qüestió Catalunya-Espanya marca l'agenda i, per tant, l'estratègia a curt termini: ambivalència de CiU ( dic que vull el millor però em desmarco de la unitat... un to paternalista, en definitiva, vers el país) i PSC (intentar que el tema acabi ràpid i mantenir el govern amb el mínim desgast); el caminar sense xarxa d'ERC per por a la militància i al doble lideratge i el crit d'ICV en la foscor. Si l'opinió pública es creu el missatge dels partits ha de ser capaç de contextualitzar-lo en clau electoral . I entre els desafectes, el tema ha generat desgast i esgotament, per tant aquesta gent no pensarà en el missatge dels partits i esperarà que els serveis millorin. Una visió pragmàtica però incoherent amb el curt terminisme dels partits. Sense oblidar els que creuen que no paga la pena debilitar-nos amb aquesta discussió, que la independència és l'única solució a mig termini.

Per cert, no parlaré d'una xifra, però entrant en el joc, segons he pogut conèixer ens movem entre el 20 i el 25% dels recursos extres de l'Estat. És a dir, segons sembla, més de cinc punts per sobre de la mitjana enlloc dels 6 per sota que rebem actualment i que determinen l'expoli fiscal.

Drets del desplaçat

Avui el diari el País ha publicat un interessant article sobre un empresari que tenia una malaltia greu i va haver de vendre la seva empresa al Gabon.

Arruïnat i malalt terminal, la seva família es lamentava que no disposaven de diners per poder morir a Espanya.

Un tema complexe, quan les decisions individuals anteriors (deixar el país, viure a l'Àfrica, crear una empresa i viure dignament allà) es deixen enrere per interferir en debats etico-nacionals.

Lògicament hi haurà qui pensarà que pel govern espanyol resultaria fàcil tenir un detall amb una família. Però en la decisió de marxar fora de casa hom coneix que hi ha riscos, oportunitats, i pèrdua de drets. Una simple assegurança hauria estat suficient.

Queixes

El temps dirà si compensa econòmicament o no ho fa gens. Però la veritat és que el Tour arriba avui a Barcelona i molta gent s'està queixant.

Anem a pams:

- El Tour és un gran esdeveniment internacional, només a l'alçada de les audiències dels mundials de futbol, basquet i atletisme i dels mundials de F1 i GP. Barcelona ha trigat 44 anys en tornar a tenir un final d'etapa a Barcelona.

- Altres ciutats europees tenen finals d'etapa de Tour, Volta a Espanya o Giro cada any: Madrid, PArís i Milà. En el cas de París en plena voràgine turística, a finals de juliol, afectant el trànsit durant més de 8 hores.

- La meva opinió podria ser una altra si no fos el cas que els diumenges que tinc la sort de córrer per la ciutat, molta gent també es queixa dels talls de trànsit puntuals. També es queixaven recentment amb la Gay Parade o amb manifestacions de gent que perd feina. I ens queixem tots amb les obres que duren més del compte. Tot ens toca els nassos a uns o altres, com als madrilenys, novaiorquesos o londinencs.

Per tant, sembla que fem un gra massa, que per un cop en 40 anys tampoc és com per expressar totes les nostres frustracions i emprenyamenta col·lectiva. Quin és el preu de ser una gran ciutat? Tenir problemes com aquest.

Això sí,ara, com ja es demanava a Vida Quotidiana, haurem de ser justos amb les curses pròpies del país que estan morint. La marca Catalunya, i la marca Barcelona, no ha de ser únicament l'aparador. Des dels Jocs Olímpics, si una cosa s'ha demostrat és que es poden organitzar grans events amb èxit.