Del Bio-compromès al Bio-estressat

Fa uns anys que des de les administracions, amics, veïns, televisió i empreses (via màrqueting), s'ha destacat la necessitat de modificar els microcomportaments per aconseguir ciutats més netes i reduir els efectes contaminants dels productes que emprem o llencem a les escombraries.

Aquesta matèria avui dia de gran actualitat en l'àmbit governamental (la Conferència de Barcelona, que havia de garantir l'èxit de la Conferència de Copenhaguen contra el canvi climàtic, ha estat un fracàs), ens ha de permetre reflexionar en l'àmbit local.

Perquè si bé els comportaments en general són cada cop més respectuosos amb el medi ambient, també és cert que hi ha la sensació que les actituds o valors verds són encara no prioritaris per bona part de la ciutadania.

D'aquest canvi d'actituds, des de que un dia el Capità Enciam ens deia allò dels "Petits canvis són poderosos" fins avui, hi ha una evolució, però també un risc. La repúdia social per llençar un paper al cubell que no toca, o la sensació d'autoflagel·lació que tenim quan no separem la brossa, o fins i tot quan la llencem al matí i no al vespre com es recomana. Són totes elles situacions que poden arribar a generar una curiosa paradoxa, l'aparició d'un ciutadà "Bio-estressat", que el definiria com aquell que té valors propers a la defensa del medi ambient, però que es veu desbordat per la necessitat de modificar bona part dels seus comportaments (qui no dubta entre productes en funció de l'envàs?).
L'exemple més clar seria la gent major de 60 anys, que veuen la necessitat de tenir cura del medi ambient com quelcom nou, però també pot passar entre la població més jove on la punitat del seu entorn social sol ser més forta.
Qui sap, potser d'aquí 5 anys el bio-estressat serà majoritari, s'haurà aconseguit generar valors i actituds, però tindrem una ciutadania esgotada i permanentment dubtant sobre si les seves accions són bones o dolentes.

Font de la Granota

Cada matí passo per davant de la Font de la Granota, a Còrsega amb Diagonal. Sovint es troba envoltada de coloms, de molts coloms,que s'acosten a les seves aigües per refrescar-se.
Això, des de fa unes setmanes, no és possible. Un error d'una grua va trencar-la en dos i hores d'ara l'Ajuntament encara no l'ha arreglada. Segurament esperen que l'assegurança del rodatge se'n faci càrrec, però seria una pena que la reparació trigui molts dies.

Però de ben segur hi ha gent que troba a faltar la font, ja sigui aquells que prenen cafè cada dia a una insigne terrassa propera des de fa anys, o els que simplement hi passem. La font és la font i és part del mobiliari urbà.

No és comparable, però quan hi ha una avaria al metro, o a un avió, o fins i tot es fa un forat al terra, algú ho repara ràpidament. Quant trigaran en reparar la font?

La moda a Barcelona

L'any 2005 es va acabar amb 20 anys de Barcelona Fashion Week (o Passarel·la Gaudí), un model que va ser sustentat durant tota l'època Pujol. En aquell moment, la reestructuració era molt clara: s'havia generat un model consolidat per la indústria tradicional, que no era competitiva (s'arribava al 80% de finançament públic) i acabava generant negoci en visió estatal. Dit sense el micro a la mà, els responsables del Departament d'Indústria reconeixien que "s'estava pagant la publicitat a dissenyadors que fa negoci només a Espanya... per tant, que ho pagui Espanya". No hi ha dubte que si aquesta era la visió del conseller d'Esquerra, era conseqüent amb la seva perspectiva.

Al 2005, Paco Flaqué, que era director de Moda Barcelona, dimiteix i l'event de gener del 2006 ja no es celebra per falta d'organitzador.

El departament es pren un temps i acaba impulsant Passarel·la Barcelona, que temporalment dirigeix Josep Maria Donat, de TCN.

El nou model fou discutit de bon començament, no només pel nou enfocament, sinó també per les facilitats que oferia Bread and Butter, certamen de moda urbana que va tenir seu a Barcelona durant 2 anys. Algunes firmes abandonen el projecte PB.

A dia d'avui la gent que no és del sector desconeix quin o quins són els hereus del model anterior, quin o quins es fan amb el suport públic i quin o quins són els que donen visió de marca "Catalunya". Tal com denunciava CiU en seu parlamentària, la desconfiança del sector va néixer de bon començament i ara es té un model atomitzat i molt poc visualitzat per la població. I encara que sembli anecdòtic, es tendeix a prendre noms anglesos, fet que tampoc ajuda a considerar-los events amb marca Catalunya, que és l'únic que cal preservar (per exemple, el Bridal Week).

El darrer mal símptoma, després de la dimissió del reagrupantista Valdero, en part també per una mala relació amb el sector, es coneix avui. S'ha sabut que ha dimitit el nou responsable al sector. Una mala gestió de persones o una mala planificació? Què n'esperaven des de la Conselleria d'un sector que es sentia fort i referent?

La reforma sanitària als EUA (per Publius, de Washington DC)

Una visió no Obamista del tema:

United States newspapers are not going the country any favors with their coverage of the healthcare debate.  What sells newspapers is describing every catfight, walkout, procedural vote, and committee chairman throat clear as being the defining moment in the healthcare debate.  A bit of perspective is in order.

 

First, there is no question that the stakes in this issue are simply enormous, both in quantity and in kind.  Despite reassuring and soothing descriptions like, "a healthcare overhaul" and "a healthcare reform," what is actually being proposed is a "healthcare reconceptualization," or --as various conservative pundits have accurately called it-- a redefinition of the American middle class' relationship with its government.  This is not change on the margin.

 

Right now, most Americans that are not enrolled in Medicare (the joint federal-state healthcare program for the elderly) get their medical care through some kind of insurance program.  Most people that are employed pay into an insurance pool of some kind which, in turn, pays for most of their care, including routine, predictable primary care (annual check-ups, pediatrician visits, care of chronic illnesses, etc.).  Others (though far fewer) have traditional "catastrophic care" insurance policies that only cover "one-off" events such as a broken leg or appendicitis.

 

Although the details President Obama's and the Congress' plan are still being nailed down, there is little question that Congressional leaders and Mr. Obama want as much government control of and involvement in healthcare as possible.  The dream --the passion!!-- of the American hard left is to have government-run and -financed healthcare modeled on the UK or France.  When the government gets into the business of providing something as essential and basic as healthcare, the American middle class will have ceded an enormous amount of its income (through taxes) and its autonomy (through allowing government boards and the like to make decisions about what care is available, who gets it, and when), making beggars and supplicants of the heart of the American body politic.

 

Readers of this blog are surely familiar with the arguments for and against welfare states (and, if I wasn't clear above, an Obama victory would be the final step in the United States' journey down that road) so let me make another observation that may be less familiar. 

 

In The Road to Serfdom, F. A. Hayek made the the trenchant observation that, as the power and scope of the state grows, so, too, does the amount that people and interest groups stand to win and lose by winning elections.  Healthcare legislation will pick winners and losers.  Who gets cancer treatment?  People with breast cancer or people with prostate cancer?  Who gets organ transplants?  More to the point, what will the decision making criteria be and who gets to choose them?  When the decider is the government (a single actor, rather than a variety of actors such as many hospitals and physicians) the opportunities for corruption increase and the intensity of partisanship increases, as well.  Higher stakes and a broader scope of authority worsen tendencies that are already innate to government and steadily corrode civil society.

 

Which brings me back to why the media coverage is so misleading.  The stakes are huge...but do not imagine that any one angry outburst, "no" vote, "yes" vote, or promise means much of anything just yet.  Start paying attention after reconciliation, the series of meetings during which the bills passed by the upper and lower houses of Congress are combined into one (a process that makes sausage making look good).  After that one bill is created, there will be a series of procedural votes and then a handful of "yes / no" votes which will determine the American people's relationship with its government. 

 

It's fun to watch the fur fly but what counts is watching the votes.

 

-Publius

Publicitat i TVE

Fa un temps que es va anunciar que s'acabaria la publicitat a TVE. Des d'aquell moment, comunicat pel govern directament al director del canal públic sense prèvia consulta, el sector ha viscut amb recel aquesta mesura. I la cosa no queda aquí. Sembla que el director està pensant com afrontar el model sense ser un desastre en termes econòmiques. I la solució fàcil és pensar en dimitir.

Alternatives? Amb poc temps, possiblement no hi hagi gaires. Tenir una programació de qualitat (si mai l'han tingut) sense talls d'anuncis és complex. No només perquè la programació pròpia és cara, sinó també perquè les productores tenen uns productes que només es poden amortir amb anuncis.  I sembla una quimera que siguin les privades les que, mitjançant concessions, paguin el beure a la pública.

Un model de programació, doncs, que encara avui sembla encallat, s'ha fet amb poca previsió i d'esquenes al sector i al mateix director. Potser en general sortiran guanyant, però està clar que no és un exemple de com guanyar-se el sector.

Informes i externalitzacions

El cas dels informes d'escàs valor. Evidentment sempre s'han fet. Posar un límit per l'assignació lliure (12.000 euros) serveix sovint per demanar una única feina i presentar-los com a moltes diverses. Per aquest motiu pot sobtar que en alguns casos es presentin 2 pàgines per una factura de 4.000 euros.
En aquest tema es plantegen 3 elements de crítica a l'administració, que no són nous. L'única diferència és que ara es publiciten:
a) Poc control intern i extern.

b) Una determinada capacitat de fer favors als professionals externs a l'administració afins, així com compromisos de partit.  
c) Algunes empreses i professionals free-lance tenen una tarifa per l'administració molt superior al que li cobrarien en altres circumstàncies.

Però sota el meu punt de vista, que està basat en experiències breus però profitoses des del món de la recerca, la consultoria i des de fa 3 des de dins, el principal problema de l'administració pública en aquesta matèria ésla seva desconeixença de la capacitat dels seus treballadors/es. Així, grans geògrafs, periodistes, enginyers o economistes, amb formació molt per sobre de la mitjana del sector privat i amb coneixement de l'organització per la qual treballen, es troben amb incapacitat per incidir en els estudis que encarreguen els seus superiors, siguin gerents o polítics.

Cop al sector del cinema?

El debat sobre la nova llei del cinema de Catalunya està barrejant, sobre el meu punt de vista, objectius, mesures i valoració de futur. Possiblement és normal, ja que el cinema és un producte d'oci universal on sembla que el debat pot derivar en arguments poc tecnificats que tenen un pes fonamental.
Anem a pams, doncs.
La llei del cinema no té com a objectius principals el suport al sector privat. Té un objectiu clar i evident, regular el sector, incorporant mesures per reduir la distància entre el català i els altres idiomes dels exhibidors. Dit en altres paraules, incentivar des del món públic que el sector reprodueixi la demanda social de cinema en català.

Donant per fet aquests objectius, el tema deriva en dos debats en paral·lel en relació a mesures i posteriors resultats, un debat que en tot cas és molt més opinable que l'objectiu principal:


1) Com s'ha d'incentivar el català? La llei preveu dues formes. La primera és la incorporació de quotes mínimes d'obligat compliment i la segona és l'impuls al subtitulat en català (en aquest sentit, el cost no hauria de ser un problema).

2) Quins mecanismes té el sector públic en cas que la llei no compleixi els seus objectius? I aquí ens hem de plantejar els escenaris amb els quals ens podem trobar, perquè es evident que una llei que involucra un sector en la seva execució ha de prevere'l en posteriors avaluacions. Per valorar aquests escenaris hem de veure si el sector privat té incentius negatius per no complir la llei, si aquests incentius perjudiquen els exhibidors; però també hem de tenir en compte si realment l'idioma és un factor decisiu pel consumidor. És a dir, hem de preveure mecanismes de correcció per reduir el risc que la llei esdevingui paper mullat.

Difícilment podrem saber si una llei és bona o dolenta si no preveiem les estratègies i l'abordatge davant entrebancs que puguin succeir. Sota el meu punt de vista, el debat sobre objectius és interessant, subjectivable, però poc útil pel futur.